Algunes mesures, entre d’altres, que posem a deliberació pública, per concretar els 3 principis exposats, serien:

  1. La societat de la transparència ha de començar pel sector públic -que administra els recursos del poble-. Tots els pressuposts i la seva execució han de ser assequibles per internet a qualsevol dels ciutadans que contribueix als mateixos. Cal començar amb la total transparència de les injeccions de liquiditat als bancs. Tots hem de saber què es fa amb els nostres diners: d’on surten, a qui beneficien, a quin tipus d’interès i quan es tornen. Avui això és tècnicament possible i socialment imprescindible per recuperar la confiança.
  2. Per recuperar la confiança necessitem saber que els governants representen els interessos del poble i no d’oligarquies que, per diversos mitjans, condicionen els governs, els parlaments i els sistemes judicials. Cal acabar amb el finançament anònim dels partits i de les campanyes electorals, però també amb els les influències dels grans lobbies o amb els crèdits dels bancs als partits que condicionen les polítiques públiques. També cal acabar amb qualsevol sospita de corrupció: totes les administracions públiques, tots els càrrecs electes i de confiança, tots els funcionaris públics i totes les empreses i organitzacions que tinguin contractes o subvencions públiques s’han d’acollir a un règim de transparència en el qual es considerarà un delicte emprar diner en efectiu (per definició, diner opac) i únicament podran emprar diner personalitzat (targetes, transferències, xecs nominatius) que deixin constància documentada de les operacions públiques.
  3. Per reduir el frau fiscal, els tràfics il·legals de persones, de droga, d’armes, l’evasió de divises… la compra d’informació privilegiada i de publicacions tendencioses, de voluntats… cal començar a suprimir els bitllets de banc (començant pels de 500 €), que afavoreixen la impunitat d’aquests actes il·legals. Aquesta mesura serà millor compresa si prèviament s’aplica el règim de transparència de forma contundent al sector públic (punt 2).
  4. Amb un sistema monetari personalitzat (perquè la justícia pugui documentar les seves sentències) i informatiu (per tal que la societat, l’estat, els mercats puguin conèixer les dades actualitzades de l’economia), avançarem cap a una societat amb una llibertat responsabilitzada i amb una socialització del coneixement, – més important que socialització de les empreses – mesures necessàries per prevenir i gestionar els cicles econòmics amb un coneixement de causa protegit de les manipulacions interessades.
  5. Hem de reduir la cultura de l’endeutament i apostar per la cultura de l’estalvi i la autoinversió. Distingir entre préstecs (amb base d’estalvi col·locat a termini) i crèdits (creació monetària amb base a la reserva dels dipòsits en compte corrent). Els préstecs són el negoci normal dels bancs; els crèdits – creació monetària – poden gestionar-los els bancs, però han de crear-se en funció de la necessitats de l’economia real. I per això necessitem disposar d’un sistema monetari informatiu, que permeti saber quin volum de diner és necessari en relació amb les necessitats de la producció, la inversió i el consum. En qualsevol cas s’ha d’augmentar dràsticament el percentatge de reserva del 8% dels dipòsits, acordada a Basilea II i fer-ho complir. Percentatge clarament inferior en la majoria dels bancs que han sucumbit, amb la passivitat o complicitat dels bancs centrals i de les autoritats monetàries. Els estats han de recuperar la seva capacitat de creació monetària, però amb un sistema que els responsabilitzi, i evitar haver d’endeutar-se i pagar interessos quan la massa monetària sigui necessària per equilibrar l’economia.
  6. Les borses, els mercats de valors, han de captar inversors i no especuladors. Cal reformar el seu funcionament perquè no siguin un simple casino. Cal revisar el sistema de mercat continu, que provoca oscil·lacions especulatives.
  7. Amb aquestes primeres mesures posem unes bases sòlides per afrontar altres excessos fins ara considerats “normals”: Supressió dels paradisos fiscals i consideració com a delicte de qualsevol ubicació o transacció en o amb ells; Revisió i condonació del deute extern, instrument d’il·legítima submissió de gran part de la població mundial per compromisos que no l’ha beneficiat i que l’està convertint a un estat de servitud (el Sud paga al Nord en concepte d’interessos, cada any, 8 vegades més que el que Nord aporta al Sud en concepte d’ajut al desenvolupament); Aplicació d’una taxa tipus Tobin sobre les transaccions financeres i d’un Impost Global sobre transaccions de Divises que redueixin la cobdícia especuladora i que dotin de recursos els fons per reduir la pobresa.
  8. L’altra cara d’aquesta subordinació de la societat i de la política als interessos de les altes finances, de moltes grans multinacionals i dels super-sous dels seus respectius executius, és la incapacitat dels governs en complir amb els Objectius del Mil·lenni per al 2015 (eradicar la pobresa extrema i la fam, educació universal, igualtat entre gèneres, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre la SIDA, sostenibilitat ambiental i aliança mundial) que van acordar tots els països en NNUU. Amb sols 20.000 M de $ es complirien els objectius previstos per a 2010. Els gairebé 3 bilions de $ que els governs estan aportant per cobrir les delictives irresponsabilitats de molts bancs, representen 150 vegades més de diners que els que permetrien resoldre la crisi global de les necessitats bàsiques no cobertes de milions de persones (sense considerar els ajuts públics anuals als sectors agrícoles en països industrialitzats de més de 376.000 milions de dòlars i les despeses en armament d’1,2 bilions de dòlars cada any).
  9. Les mateixes quantitats aportades pels estats o els bancs centrals per cobrir les irresponsabilitats o/i els errors de molts bancs, si fossin distribuïdes als ciutadans en forma de renda bàsica, i a les pimes en forma de crèdits, acabarien amb la gana i la misèria, dinamitzarien l’economia real, permetrien pagar els deutes i les hipoteques i evitarien la perillosa super-acumulació a les mans dels que ja han acumulat. Ens preguntem perquè tècnicament és possible aportar aquestes quantitats tan importants a la banca (sense perill que l’economia trontolli), i no siguin possibles (pel perill que l’economia trontolli) altres aportacions per cobrir necessitats bàsiques humanes.
  10. En definitiva, podem considerar que aquesta crisi ve de molt lluny: potencialment va començar amb els acords de Bretton Woods en els quals els Estats Units van sotmetre als seus interessos les noves regles i institucions financeres internacionals, gràcies a l’hegemonia que havia adquirit amb la Segona Guerra i la debilitat i endeutament del Regne Unit i de les altres potències vencedores de la 2a Guerra Mundial. Els Estats Units de nou van reforçar les bases de la crisi actual en els anys 70 amb la seva ruptura unilateral dels acords de Bretton Woods que va convertir al dòlar lliure de l’or, en l’arma més potent de domini econòmic financer i polític. El que quedava de Bretton Woods i del Consens de Washington han mort per la seva incapacitat de crear un sistema internacional equilibrat, al servei de la cobertura de les necessitats humanes bàsiques. Cal crear un procés constituent per un nou acord internacional, amb tots els estats el marc de Nacions Unides i amb participació de les organitzacions no governamentals, que asseguri la democratització de les institucions financeres, comercials i polítiques internacionals. En un món globalitzat han quedat obsoletes les institucions i regles creades per sortir de les crisis del segle XIX que van portar al feixisme i a la guerra total.


Proposa les teves mesures (afegeix-les com a comentaris
):